“Agafa’m la mà” de Mònica Carrasco

0

En temps en els què cada cop són més els que ens recomanen desconnectar-nos de tant en tant de la vida digital, avui m’he adonat que continues al grup de WhatsApp que fa anys que tenim i en el què hem rigut tant i tancat molts dinars, sopars i cerveses.

Fa dos mesos que no ens pots llegir ni respondre però continues dins el grup i no  precisament perquè estiguis de dieta detox digital. Avui me n’he adonat i he pensat que quan tornis a encendre el mòbil l’allau de missatges et desbordarà. No caldrà que els llegeixis… ja no hi tanquem dinars, sopars ni cerveses; ara només preguntem com estàs i com avança tot plegat. Aquest matí he llegit els missatges de les darreres setmanes i també he vist que ja no hi riem. Ho hem fet unes quantes vegades però ho parem ràpid, suposo que ens sentim culpables de no poder compartir aquestes rialles amb tu.

Quan ho tornem a fer potser et passaré  l’enllaç d’aquest post perquè fa dos mesos que quan ens veiem la que parla sóc només jo i sempre he estat més d’escriure. També m’he adonat que no t’havia agafat mai la mà amb tanta força com fins ara i  no saps com me’n penedeixo. Qui ens havia de dir que trobaríem a faltar escoltar-te discutir sobre tot, quantes paraules ens estem menjant des de fa més de seixanta dies…

Encara no em trec de sobre l’olor a hospital, és massa dens i pesa. És curiós com el nostre cos s’acostuma a aquella barreja d’aire respirat i desinfectant, només calen deu minuts perquè allò et sembli la normalitat. De fet, m’instal·lo en aquesta normalitat fingida durant les hores que som dins, explicant-te coses que han passat darrerament i tractant d’ajudar a que els minuts es facin una mica menys eterns. Mentre, la veig a ella al teu voltant i se’m fa un nus a la gola intentant entendre d’on treu la força. Em queda clar que quan la vida et posa al límit surt directament de la víscera i ja és impossible de parar.

Aquesta normalitat que es construeix dins l’hospital s’esmicola quan creuo la porta de sortida. Tornem a casa, a la feina, a l’estúpid dia a dia del què tant ens queixem quan voldríem quedar-nos aferrats a la teva mà una estona més. Des de fa dos mesos continc l’alè i no faig més que repetir a tothom que capficar-se en les rucades del dia a dia no val la pena. Hi som per aprofitar cada minut i deixem massa sovint que el soroll del voltant ens distregui d’allò realment important.

Tenia la necessitat d’escriure’t per dir-te (i per dir-me) que tot anirà bé, que si algú pot superar això i tornar ets tu amic meu. Hi ha massa cerveses pendents com per sortir del grup.

Mònica Carrasco

No m'agradaM'agrada (+2, 4 vots)
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Som l'Equip que treballa tots els continguts d'Hola Lleida. Som el Diari Digital de les Comarques de Ponent. La millor forma d'informar-te de tota l'actualitat de la capital i les comarques lleidatanes.