Ei, que jo també tinc una cosa a dir

0

Us imagineu que un dia pugeu a un autobús i un noi que no coneixeu de res no deixa de mirar-vos? Que intenteu evitar la seva mirada i mostrar-vos hostils perquè entengui que no estàs còmoda amb la seva actitud envers tu? El noi, afortunadament, baixa un parell de parades abans que la teva, però no marxa sense intentar fer-te gestos perquè l’acompanyis, que tu ignores tot el que la vergonya i la por a aquestes alçades et permet.

Respires tranquil·la i arribes a casa. Al cap d’uns dies, veus tota la teva ciutat amb cartells penjats i veus que aquest noi t’està buscant. Et descriu i s’ha pres la llibertat d’interpretar que la teva hostilitat donava a entendre que en realitat no era envers ell si no a l’infern que estàs passant i escriu un text romàntic declarant-te el seu amor i la seva disposició a “salvar-te”. Per si no fos poc, la premsa se’n fa eco i planteja els fets com un acte heroic i romàntic, ensenyant la cara del noi, li fan entrevistes, l’adulen, li diuen que no entenen com no has caigut rendida als seus peus. I tu, literalment cagada de por, penses com pot ser que ningú se n’adoni de l’horror que et fa pensar que aquest noi et pugui trobar.

Doncs bé, aquest cas que us plantejo és un cas real que fa poc que ha tingut lloc a Múrcia. Aquest noi no és un romàntic. És un predador, un assetjador. És un noi que no és que no entengui els missatges que una noia li envia quan ell intenta lligar sinó que no els escolta. Ignora per complet que la noia es mostra hostil i que ella ignora els seus senyals d’acompanyar-lo. Per què? Perquè la realitat és que en el “romanticisme” el que opina una noia mai compta, perquè el flirteig no té mai lloc perquè dues persones s’acabin agradant, sinó perquè un home acabi conquerint una dona. I això es veu clarament en com la societat ha abraçat aquest fet: els mitjans de comunicació han aplaudit al noi, l’han considerat un heroi, inclús alguns s’han pres la llibertat de dir a la noia que encara es manté en l’anonimat (i que desitjo que pugui mantenir-se així sempre) que per què ni tan sols vol prendre’s un cafè amb ell. La culpen de no aparèixer davant un assetjador que no va voler escoltar l’actitud de la noia del tramvia que li deia “no vull saber res de tu ni tinc cap interès a conèixer-te”.

Aquesta fita perpetua el mite que les dones quan diem “no” en realitat estem dient “sí”, que ens volem fer les dures, que ens agrada que ens persegueixin. I si ens mostrem negatives, si sentim por, si no volem senzillament complaure els desitjos de l’home que ens flirteja considerant que som de la seva propietat, som unes frígides, unes amargades. Si a sobre, ens atrevim a denunciar que algú està tenint un comportament predador amb nosaltres, que no ens deixen en pau i que ja n’hi ha prou de fer-nos sentir por, som unes exagerades i unes boges. Amb molta sort, ens deixen en pau amb un “tampoc et pensis que vals tant, no ets tan guapa, creguda”. Però moltes vegades no en tenen prou. S’ha erotitzat tant la nostra negativa, el forcejar, el fet de forçar-nos, s’ha sexualitzat tant la nostra negativa al consentiment que els excita el poder que els hi dóna obligar-nos a fer allò que no volem.

Com sempre acabo amb un desig que m’agradaria que es fes realitat en les generacions properes:

M’agradaria que un dia la voluntat de les dones sigui respectada i tinguda en compte. M’agradaria que el que nosaltres com a individus tenim a dir s’escoltés abans de suposar el que voldrem, que se’ns deixés de tractar com a talls de carn consumible que no té res a dir respecte al que un home vulgui fer amb nosaltres.

M’agradaria que les nostres filles i netes poguessin sentir-se segures al carrer, que cap home es fixarà en elles i voldrà perseguir-les fins a aconseguir conquistar-les com qui envaeix el territori veí a la força. M’agradaria que els seus “no”, els seus “deixa’m en pau” s’escoltessin a la primera, i m’agradaria que s’aprengués a respectar, a entendre i a atendre que les noies també poden mostrar una actitud hostil i antipàtica si un noi no ens agrada o un comportament d’ell els fa sentir incòmoda.

Noèlia Ruiz

No m'agradaM'agrada (+1, 1 vots)
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Noèlia Ruiz

Feminista. Alliberar-se és un procés difícil i dolorós. El feminisme ens obre els ulls, però per fer-ho primer ens trenca i ens obliga a construir-nos de nou.