Entrevista a Sidosis. El Punk és mort, visca el Punc!

0

“El punk va néixer mort, així que ens costa ben poc pixar-nos a la seva tomba”, sens dubte la millor frase de l’entrevista a Sidosis,  un grup de “punc” (punc malament per a punks de bé) que assaja en mig dels fruiters de Butsènit, a l’Horta de Lleida. Amb les seves lletres irreverents, divertides, càustiques i carregades de molt sarcasme i ironia, li treuen els colors a les merdes del dia a dia. Molt ha plogut des d’aquell “Autobús de Pus” forjat en mig d’unes aules de formació de Ricard Viñes, fins al seu darrer treball, on la incorporació dels vells Malgastando Molla a l’equip s’ha notat i molt. La portada del darrer disc ja és una autèntica declaració de principis per a un grup que donarà molt a parlar en els pròxims temps. Us deixem amb Sidosis en estat pur: 

Portada del darrer disc de Sidosis

Entrevistador (E): Com va començar Sidosis? Qui formeu Sidosis?

Sidosis (S): Sidosis va néixer a una aula, quasi com si fos una broma entre companyes, però d’allà va sortir la primera formació, de la que parla la cançó que dóna nom a la nostra segona gravació, “Autobús de Pus”. Des d’aleshores, els membres que l’integrem han canviat amb noves incorporacions i algunes baixes, però actualment som el Ju a la bateria, el Xutre al baix, el Roger i el Parroken a les guitarres i el Topo i el Ximi a les veus. Tant el Parroken com el Topo formaven part dels llegendaris Malgastando Molla, fet del qual ens sentim molt orgullosos, ja que no ens podem sentir orgullosos d’una altra cosa.

E: Què voleu explicar amb les vostres lletres?

S: Cada lletra te el seu propòsit, des de la crítica social o política fins a la paròdia cínica. En tot cas, intentem ser directes i entendibles, tot i que, amb cançons com Amputación ens arrisquem amb una mica de sarcasme, (passem hores a les fosques en un racó del local resant perquè la gent l’escolti fins al final). És lamentable que a l’estat espanyol no es pugui parlar clarament del que es pensa i es proposa, de fet, hi ha cançons que s’han quedat fora del disc perquè no volíem fer la promoció des de la presó, que és el que passa quan dissenteixes amb qui talla el bacallà. Però que no càpigui cap dubte del fet que les gravarem pel proper disc. Les bones. I les dolentes, què cony. També inclourem Migranya, una cançó que parlava del procés independentista que vam creure que s’havia quedat desfasada i al final ha resultat que teníem raó.

E: Què espereu del vostre nou disc? Amb qui heu gravat?

S: Citant de nou “Autobús de Pus”, “la pasta, el lujo y la droga de momento dan igual”. Tot el que volem és tocar, cridar i fer nosa, com deien els Kortatu. El punk va néixer mort, així que ens costa ben poc pixar-nos a la seva tomba. Amb PUNC el que volem és aconseguir bolos i fer que se’ns senti, i creiem que ha quedat molt bé, així que esperem aconseguir-ho. El vam gravar a l’Ilogic Studio, un estudi jove de Lleida en el que ens han tractat molt bé, amb molta paciència i han fet una feina fantàstica. Les dues maquetes les vam gravar al Nomad Studio, per això. Creiem que és important senyalar que a tots dos estudis hi ha nevera per les birres.

E: Què és el “PUNC”? 

S: El PUNC és el punk malament, l’única forma que coneixem de fer-lo, escoltar-lo i estimar-lo. A “Catalepsia” diem “el punk ya estaba muerto, nena, nació muerto en realidad”. Creiem que el missatge que portem és seriós, però prendre’s seriosament el mitjà és devaluar la intel·ligència del públic. Vivim en un món que sembla una paròdia d’una novel·la distòpica dels anys cinquanta, estem segurs del fet que si Orwell visqués avui, en comptes d’escriure 1984 estaria fent versions de La Polla o fotent grindcore a tota hostia cagant-se en déu. No hi ha escapatòria, només podem fer soroll.

Foto Ximi

E: Sou els “enfants terribles” del món musical de Lleida? Què en penseu del panorama musical a la ciutat?

S: Enfants terribles. Sumem més de 170 anys entre tots els integrants i ja no podem participar en concursos de música jove, però terribles sí que ho som una estona… El Xutre, sense anar més lluny, té tallers a on treballen nens esclaus per tot el món. O era l’Amancio Ortega? Sempre els confonc…
A Lleida la moguda és difícil, la gentrificació que fomenta la Paeria és cada cop més patent, això ha acabat amb gairebé totes les sales a on es podia escoltar música en viu, i a la majoria de les que queden, no ens hi volen… Potser ens hauríem de canviar el nom per La oreja de Morfeo o Els amics de les parts… Si toquéssim l’ukelele no crec que tinguéssim problema. El punkelele arribarà, tard o d’hora, ara estem estalviant per comprar ulleres de pasta i barbes postisses.

E: Com us agradaria veure-us d’aquí a uns anys?

S: Les drogues són molt cares i no pretenem dur un nivell de vida com el d’Albert Rivera, però si ens arriba per a kalimotxo, ens conformarem. Citant per darrera vegada “Autobús de pus” (juro que és la darrera, entre altres coses perquè no queden més preguntes), “hoy cantamos esta mierda y mañana dios dirà, si es que existe, que no existe, pero en verdad nos da igual”, creiem que aquest ha de ser l’esperit, seguirem tocant mentre sigui divertit, i quan deixi de ser-ho, farem un disc recopilatori, un en directe, tres gires de comiat, pararem tres anys, anunciarem que tornem sense el Topo (està fatal ja el pobre), farem tres gires de tornada, gravarem un disc horrible, substituirem al Ximi per l’Axl Rose, ens barallarem entre nosaltres, tocarem a Noche de Fiesta i finalment ho deixarem.

No m'agradaM'agrada Valora l'article!
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Som l'Equip que treballa tots els continguts d'Hola Lleida. Som el Diari Digital de les Comarques de Ponent. La millor forma d'informar-te de tota l'actualitat de la capital i les comarques lleidatanes.