“L’ALTRE PATRIMONI” de Jordi Sebastià

0

Fa mesos que estic desaparegut. Ho reconec. Però és que no sabia de què parlar sense ofendre ningú. I quan parlo d’ofendre, efectivament parlo del procés. Què n’és de difícil que qualsevol paraula es mal interpreti… i a més, què n’és –també- de difícil parlar de qualsevol cosa que no sigui el procés.

Però crec que he trobat un tema de prou calibre, allunyat de la voràgine estrictament informativa i que cal parar-hi atenció.

Una de les qüestions que s’ha parlat mediàticament aquests dies és de números a nivell municipal. Durant la presentació de l’esborrany dels propers pressupostos, també es va contemplar part de les inversions per aquest pròxim 2018. Un dels objectius és començar amb el projecte Mariola 20.000, amb la idea de reurbanitzar i reconfigurar una de les parts d’aquest barri de la ciutat de Lleida. Una bona idea de l’equip de govern, que m’ha fet reflexionar.

De fet, i abans que ningú em pugui dir que no conec de què parlo, ja li ho dic jo. Desconec el pla en si i només m’he agafat a la idea per treballar la meva reflexió. Així que no sé si realment el projecte tindrà en compte idees similars o no, però, per a mi, en aquest cas, no és important. La idea d’aquest projecte –que espero que fructifiqui al gust de tothom- és simplement un pretext per parlar d’una cosa que em preocupa i que, potser, té poc a veure amb aquest espai. És simplement la poma que cau al cap o la mossegada de la magdalena.

Quan pensem en patrimoni, sempre acabem recorrent a l’ideari de les esglésies, els museus o l’arquitectura més reeixida, però mai pensem que en els espais més humils també tenim un patrimoni important a destacar. Barris com la Mariola, el Secà de Sant Pere, Pardinyes o Magraners contenen una gran part d’alguna cosa que també és important de preservar: la memòria històrica dels ciutadans.

Molts són els pares o els avis d’aquesta ciutat que van fer grans aquests barris, fent-los espais de convivència i millorant-los amb la seva pròpia lluita diària. Unes edificacions, de vegades, amb escasses condicions que van anar millorant al llarg del temps, i que parlen d’una part important de la ciutat. Una ciutat dins d’una altra que creixia amb les necessitats socials i econòmiques.

Per això crec que hauríem de trobar la manera de respectar aquest patrimoni. L’altre patrimoni, important per al record i el respecte per aquells que hi van viure i també per aquells que no l’han viscut. Una memòria històrica que va més enllà de guerres basades amb armes i que té més a veure amb la guerra personal de tots. La batalla que els nostres avis i pares van tenir per donar un lloc digne als seus fills.

Que ningú em mal interpreti. No vull dir que s’hagin de mantenir les mateixes condicions ni els mateixos edificis, però si trobar una manera de conservar la seva memòria. Una memòria que pot ser molt útil, tenint en compte que la història és cíclica i mai se sap quan es pot repetir.

Amb la por de ser considerat, un cop més, un kamaku… coneixeu l’espai dels “búnquers” del turó del Carmel de Barcelona? Allí hi conviuen dos etapes: la guerra civil i el barraquisme, convertint-ho en un veritable museu vivent de dos períodes simultanis. Els espais de defensa de la Barcelona Republicana conviuen amb les rajoles de les barraques que s’estenien per tot el turó. Avui en dia, uns plafons ens expliquen aquella història dels nostres avis i pares mentre podem veure les vistes de la ciutat comtal.

Evidentment, cada espai té les seves peculiaritats i històries, i això és el que crec que s’hauria de poder aconseguir: no oblidar les petites històries dels espais de la ciutat. Visca, també, l’altre patrimoni!

Jordi Sebastià

No m'agradaM'agrada (+1, 1 vots)
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Jordi Sebastià

Periodista. Redactor en Cap d’Ua1 Ràdio Lleida. Nascut al barri de Gràcia i vingut (ja fa molt) a Lleida.