Les últimes fuetades del leridanismo

0
 
  

Els espectres leridanistas han viscut inquiets l’últim mes de l’any. El rebuig de la família Cantano perquè la Paeria posi el nom d’un carrer de la ciutat dedicat a l’Antonio mentre hi hagi franquistes en unes plaques que haurien d’haver estat desterrades de fa molt temps sembla que va agafar amb el pas canviat a aquells que els plau que Lleida continuï mig anestesiada. La mobilització social i política que s’hi afegí els va obligar a donar arguments tan insultants com que a Lleida des dels anys vuitanta ja no hi queda rastre de franquisme. Altres, més sibil·linament, donaven tombs al fet que persones amb trajectòria franquista després havien continuat una carrera política en democràcia, cosa que els exonerava i per tant els legitima a tenir un honorable lloc de memòria en el nomenclàtor. Una actitud temorenca per seguir oblidant que el postfranquisme no va ser res més que la transformació de la dictadura en democràcia (algú encara no creu en la quadratura del cercle?) per la qual cosa tothom que hi estigués interessat va poder fer allò de bon vent i barca nova. No obstant això, que a partir de 1977 hi hagués franquistes que desenvolupessin activitats polítiques en democràcia no els converteix en demòcrates. I això, senyors i senyores mantenidors de les essències del leridanismo, no ens cansarem de repetir-ho. I saben per què? Podria donar moltes raons, però bàsicament ho resumiré en dos que segurament no estan en condicions de compartir: no tenim por i no hi tenim res a perdre.

Faltaven pocs dies perquè s’acabés mes i any quan vam tornar a tenir l’oportunitat de patir en carn viva un altre cop de cua del leridanismo més ranci i més senil amb motiu de la presentació d’una proposició no de llei per part del diputat d’ERC al Congrés Xavier Eritja per retirar els honors a Alfredo Kindelán, el militar que va ordenar el bombardeig del Liceu Escolar el 1937 i, per tant, màxim responsable d’un dels fets més luctuosos de la Guerra Civil a la ciutat.

Les noves tecnologies no ajuden, sortosament, a amagar comportaments injustificables que només es fan des de la prepotència i la seguretat per part de qui sent que sempre ha format part del grup dominant alhora que ha menyspreat tot allò que no s’ajustés als seus interessos de classe. En aquest sentit, Youtube ens mostra desacomplexadament la bilis que vomita el diputat del PP José Ignacio Llorens contra la proposta d’Eritja. Tant els insults personals com les informacions tendenciosament dosificades i filtrades no són dignes de ser rebatuts, ja que significaria elevar el nivell d’una intervenció que no tinc la intenció de dignificar.

Hi ha una qüestió, però, que com a historiadora no vull ometre. Que el diputat Llorens acusi el diputat Eritja de falta de rigor, de fomentar una història “incompleta y sectaria” i, alhora, citi el libel (tinc pudor d’anomenar-lo llibre) que Álvarez Pallás va publicar el 1941 (!) com a font històrica és repugnant. Professionalment fa anys que vaig pagar l’impost revolucionari i em vaig llegir de punta a punta “Lérida bajo la horda” on, entre altres difamacions, es diu sense rubor que Lluís Companys era un assassí.

A finals del 2016 el leridanismo segueix bramant i sempre en la mateixa direcció: la banalització del feixisme espanyol. Tant si es volen donar per assabentats com si ho volen seguir ignorant, el 2017 seguirem fent tot el que estigui a les nostres mans perquè Lleida sigui definitivament una ciutat neta de vestigis franquistes, profundament democràtica i, com que no ens hi posem per poc, sociablement amable.

A la nostra capacitat de resiliència s’afegeix una immensa paciència (benedictina) que no ens l’acabaran.

Antonieta Jarne

No m'agradaM'agrada (+6, 8 vots)
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Antonieta Jarne

Convençuda que la base de la revolució passa pels valors, la voluntat i la consciència -Guevara dixit. En la meua feina em dedico a analitzar els diàlegs entre present i passat.