No són gihadistes, són psicòpates

0

Després de veure imatges i més imatges, després de llegir i rellegir, em segueixo fent preguntes sense cap resposta concloent. I em persisteix el desassossec perquè m’ensumo que les anàlisis que fem ens allunyen del senderi que caldria mentre els monstres que dissenyen l’execució del terror ens porten molta distància d’avantatge. Entro a explicar de puntetes algunes de les coses que penso, amb tota la prudència de què sóc capaç. El dolor col·lectiu (el personal ni goso apropar-m’hi) no admet frivolitats ni frases fetes pronunciades tòpicament.

És obvi que la geopolítica derivada arran de l’11S és el punt de partida de l’actual situació. Els atemptats trampa del 2001, respostos des d’Occident amb l’Enduring Freedom contra Afganistan i amb la invenció argumental de la guerra contra Iraq, han portat interessadament a ambdues bandes a una “guerra després de la guerra” amb nefastes conseqüències. No obstant això, en aquest article no pretenc ampliar el focus en aquest tema com tampoc incidir en les condicions socials i econòmiques de la segona i tercera generació de persones procedents de zones molt específiques del planeta i els seus problemes identitaris i d’integració.

Amb tant de caos analític, en una petita part benintencionat i molt farcit de bilis en una bona mà de casos, s’hi afegeix de manera molt preocupant la perversitat del llenguatge emprat i que com una pluja fina va calant de manera molt preocupant. Aquest és l’aspecte que avui vull subratllar. L’ús desacomplexat del concepte d’islamisme (que si polític, que si radical) cohabita amb el de gihadisme el qual sobresurt a tort i a dret amb molta força com a sinònim de terrorisme. Amb això, l’únic que s’està fent és canviar el format de la perversió a què al·ludeixo. Com explica a bastament la professora Dolors Bramon, el significat de gihad remet primerament a l’esforç –individual o col·lectiu- que permet que les persones millorin com a tals en el transcurs de la seua vida. El fet que posteriorment s’hi hagin afegit altres significats i que s’usin sistemàticament és una intoxicació més en aquest context ideològicament no fràgil però sí delicat.

Des de la cautela que apuntava a l’inici i des del profund respecte pel dolor, què és el que explica que uns nois actuïn com ho han fet? Ni xoc de civilitzacions, ni marginalitat social ni creences religioses. Aquests nois no es van radicalitzar a les mesquites, a penes havien llegit el Coran i les banlieus els quedaven molt lluny. Per cert, seguint alguns argumentaris habituals les banlieus haurien d’estar permanentment en flames, cosa que afortunadament no és el cas.

Si els models interpretatius que s’usen són inútils, per què no es canvia de paradigma? El nom fa la cosa. Per què no es deixa de parlar d’Islam, de gihadisme… i es comença a parlar de nois que han caigut en mans d’una secta que usant sofisticadíssimes tècniques, més pròpies de la psicologia, s’han aprofitat de les febleses i les insatisfaccions d’uns pobres desgraciats als quals han despullat de qualsevol capacitat de remordiment? De debò pensem que la tria que en fan els captadors és aleatòria? La suposada espiritualitat i religiositat només són les eines que permeten amagar comportaments patològics hàbilment comandats per monstres sectaris.

Els models interpretatius que s’usen són inútils i també són contraproduents. Perquè a les sinceres manifestacions de dolor s’afegeixen expressions que necessiten demostrar el rebuig sense reserves contra el terror. I aquí ningú, llevat dels psicòpates i els monstres que els han manipulat, ha de demanar ni explícitament ni inconscientment disculpes.

Antonieta Jarne

No m'agradaM'agrada (+1, 1 vots)
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Antonieta Jarne

Convençuda que la base de la revolució passa pels valors, la voluntat i la consciència -Guevara dixit. En la meua feina em dedico a analitzar els diàlegs entre present i passat.