Parla de la meva vida quan la teva sigui un exemple

0

Quina mania que tenim, o mal costum o quina poca feina. Digueu-ho com vulgueu, però si la gent que parla dels altres callés, el silenci seria tan immens que molts no ho resistirien.

Tanta gent parlant del que, segons ells, fan malament els altres per evitar parlar de les seves pròpies pors, els seus propis entrebancs i tantes i tantes oportunitats perdudes. Por a parlar d’ells mateixos. En el fons gent infeliç, incapaç de veure més enllà dels defectes aliens.

També és cert que des de petits ens han exigit ser tan perfectes que creixem amb la necessitat de satisfer les necessitats de tots els que ens envolten, d’arribar a les expectatives que creiem que els altres desitgen de nosaltres. I les nostres? Cobrim les nostres pròpies necessitats? Superem les nostres pròpies expectatives? Tenim necessitats i expectatives nostres?

I per què parlem dels altres amb la feinada que tenim a resoldre el nostre dia a dia, a viure l’avui de la millor manera possible. I si el veí marxa de casa alguna raó tindrà per fer-ho. I si el teu germà canvia de plans a última hora, algun motiu tindrà per fer-ho, i si un plora pel carrer també potser és d’alegria, oi?

I jo hi he passat. És clar que he criticat: Mira aquell, segur que això ho fa per allò, això i allò. I ja està. Sentència feta, contundent i et quedes tan tranquil·la. Aixx Déu! Què trist. Quan aprens que no tothom té els mateixos motius que tens tu, que no tothom ha de pensar com tu penses, que a la vida hi ha tantes alternatives com a persones saps que la que tu triïs no és la que resol tots els mals, o tots els problemes sinó la que resol o mira de resoldre el “teu” problema.

I com tot en aquesta vida és qüestió de pràctica. Quan algú t’insinua algun supòsit sobre algú la meva millor resposta és parar, mirar i escoltar… De vegades vaig una mica més enllà i fins i tot pregunto: Li has demanat el per què? Realment a tu t’afecta en alguna cosa? I què té de positiu aquesta acció del teu veí, amic, etcI si em pregunten opinió? Doncs segur que serà la de “m’agradaria conèixer la seva opinió”. Sense saber les circumstàncies es fa difícil posar-se en el seu lloc. Hi ha un exercici sobre empatia que practico sovint al supermercat. Observo el cistell de persones que estan comprant: homes i dones que van afegint diferents productes i imagino el perquè: Per què compren tantes amanides? Seran família nombrosa? Tindran un sopar d’amics? I comences a imaginar històries en principi fictícies que el que fan és donar-te moltes alternatives. Alguna vegada he acabat xerrant amb algunes d’elles i curiosament no havia encertat res (a no ser que fos conegut i conegués alguna cosa del seu àmbit familiar). Cadascú de nosaltres té un mapa mental diferent i he somrigut. Com aprens amb exercicis com aquest! Jutjant els altres amaguem la nostra pròpia insatisfacció davant la vida, amb paraules pots arribar a matar a una persona, arruïnar-la i degradar-la tant… No tot s’hi val. I he après que la gent feliç no parla malament dels altres, dedica el seu temps a millorar-se, a superar-se. En els darrers mesos sóc molt feliç. Celebro les coses boniques, interessants i vitals que els hi passen als meus amics i coneguts: un ascens a la feina, acabar un màster amb super-nota, finals de curs memorables, una amiga meva que ha trobat l’amor de la seva vida! I com m’agrada celebrar les petites coses del dia a dia. Us deixo! Acabo de rebre una invitació per sopar. Hi ha alguna cosa per celebrar i m’ho diran sopant. Quin misteri. Com la canalla esperaré impacient que em passin a recollir! Aquest són els millors plaers que una persona pot gaudir! A celebrar!

Bea Obis

No m'agradaM'agrada (+1, 1 vots)
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Bea Obis

Emprenedora cada dia, Bea Obis és formadora, escriptora i membre imprescindible de la vida associativa i empresarial a Lleida.