“Per aturar la violència masclista cal també aturar la violència institucional” del Grup de Dones de Lleida

0

Aquest 25 N us fem arribar un relat: “L’Anna rebia pallisses dia sí i dia també per part del seu marit. Des de que es va quedar embarassada ell no parava d’escridassar-la i exigir-li que avortés. Sinó ho feia aviat ell mateix li arrancaria el fetus de la panxa. Una nit els cops van ser tant forts que l’Anna va témer per la seva vida, i així que ell va sortir de casa per anar al bar, ella va buscar el camí fins als mossos d’esquadra. Els mossos tenen una unitat especialitzada en violència masclista, però només està operativa en horari laboral, així que quan una dona arriba de nit i en cap de setmana, moments en què es donen la majoria de les agressions masclistes, només pot confiar amb què els agents que es trobi tinguin la sensibilitat per entendre-la i coneguin el protocol d’atenció a les víctimes de violència que els obliga acompanyar-la en tot moment, ja sigui a l’hospital, als jutjats o a un centre d’acollida. L’Anna no va fer sort, i els agents li van dir que anés sola i de nit cap a l’hospital. Un cop va arribar a l’hospital va haver d’explicar a tres persones diferents el que li havia passat. Sola i espantada, finalment una metgessa li va fer les cures i l’informe. Quan va rebre l’alta va sortir a la negra nit lleidatana, morta de por per si el seu agressor l’havia seguit. Ben aviat va tornar a entrar a la sala d’urgències on va arraulir-se en una cadira. Quan la llum del dia va despuntar, l’Anna es va carregar de valentia i va sortir de l’hospital. Va caminar ràpid i mirant a tot arreu per poder tenir temps d’identificar ràpidament el seu agressor si aquest intentava tornar-la a assassinar. Va arribar a la comissaria dels mossos on ara, amb l’informe mèdic a la mà, sí la van atendre, li van redactar la denúncia i la van acompanyar al jutjat. Allí una jutge li va dir que sí, que creia que era una víctima de violència masclista i que decretava allunyament del marit, però que era ella la que havia de marxar de la casa perquè era ell el que pagava el lloguer. Els agents dels mossos li van buscar un lloc on dormir, una entitat religiosa que nega la igualtat entre els homes i les dones. A Lleida no hi ha cap centre públic que faci aquesta tasca, així que l’Anna va anar a parar en un lloc que aviat es va transformar en una presó. Embarassada com estava necessitava pensar com protegir la seva filla. Va recórrer oficines i despatxos dels serveis socials i d’habitatge de l’Ajuntament i dels serveis socials de la Generalitat. No li deien pas allò del “vuelva usted mañana” sinó: “ara no tenim pisos”, “ves a veure una entitat social perquè l’administració no té recursos”, “busca’t una feina”, “lloga’t un pis”, “espavila’t que pariràs i encara no has trobat casa i no tens llitet per la criatura”, etc.

L’Anna arrossegava la seva panxa pels carrers de Lleida, tot pensant en la llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista que unes conegudes li havien explicat. Li deien que tenia dret a una casa, a viure sense por a ser assassinada, a poder cuidar el seu fill quan naixés. Però la llei es traduïa en no res perquè ningú li facilitava res, ni el dret a recuperar les seves coses que havien quedat a la casa que ara ocupava l’agressor. L’Anna es va instal•lar a casa d’una coneguda que li va llogar una habitació, i hi va passar l’últim mes d’embaràs. Amb els escassos 400 € d’ajuda social que havia aconseguit va fer la cistella per anar a l’hospital. Unes conegudes del moviment feminista la van acompanyar a sol•licitar un pis, i la van acompanyar a parir per evitar que l’agressor es personés a l’hospital. Quan va rebre l’alta en va sortir amb una nena preciosa i va anar a parar en un pis d’acollida i amb la ridícula situació de ser vigilada ella enlloc que l’administració vigilés el seu agressor. Finalment l’Anna ha anat recuperant la vida, lentament, dipositant totes les seves energies a cuidar una bebè i sense temps ni recursos per poder curar les seves ferides emocionals.”

Aquest és el relat d’una supervivent, d’una heroïna que ha lluitat contra la violència masclista i contra la violència institucional. Ens agradaria dir-vos que és un relat de ficció.

Quan aquests dies us trobeu als mitjans de comunicació les imatges de polítics, homes i dones, oposant-se des de les institucions a la violència masclista, recordeu l’Anna i la manca de polítiques d’igualtat i de protecció a les dones, la manca de recursos que es dediquen a lluitar contra la violència masclista i la violència institucional contra les dones. Reclamem de nou un centre públic d’allotjament per a dones en situació de violència masclista.

Grup de Dones de Lleida
25 de Novembre de 2017

No m'agradaM'agrada Valora l'article!
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Opinió

La secció d’Hola Lleida on trobareu l’opinió de les personalitats, organitzacions i entitats més importants de Ponent.