“RÈQUIEM PER SANTA CECÍLIA” de Santiago Suñol

0

Sr. Director:

La passada Diada de Difunts escrivia sobre ‘La cultura de la Mort’ en el diari digital “totLleida.cat”, atenent al que diu la psicòloga Anna Romeu ‘que no tenim cultura, ni educació ni contacte amb la mort’ i aquesta opacitat no ajuda a superar la pèrdua ni facilita el record dels traspassats. Per honorar algú que ens ha deixat, totes les emocions que formen part d’un procés de dol, com la pena, la tristor, la ràbia, el buit de l’absència, l’enyor, s’han de poder expressar amb l’escalf del contacte humà perquè el dol no s’enquisti, fent-ho en un lloc sagrat davant d’una làpida personalitzada amb els records materials o immaterials del difunt.

I això em porta a evocar el que ja s’explicitava en el manifest del conjunt d’entitats culturals de Lleida en defensa de la preservació del cementiri de Lleida i del pavelló de Santa Cecília, i és que tal dia com el de Difunts de l’any 2005, en el si de la ciutat mexicana de Morelia i per part dels vuit membres del comitè científic representant de les diverses fundacions i entitats universitàries que vinculades a la UNESCO varen reunir-se durant sis dies a l’esmentada ciutat i a la capital federal mexicana per tal de celebrar sota els auspicis i patronatge de l’UNAM el primer Congrès de Valoració i Gestió de Cementiris Patrimonials i Art Funerari, per unanimitat de tots els presents a la fi es va aprovar i signar la Carta Internacional relativa a aquesta temàtica tan sensible, i que durant els cinc anys consecutius anteriors havia generat diverses trobades d’estudi i consensos en altres vuit ciutats iberoamericanes. Cal dir, a més, que en representació catalana va assistir-hi l’historiador i actual director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, Agustí Colomines i Companys, aleshores director d’Unescocat, qui s’apressà pel febrer de 2007 a signar un conveni de col·laboració amb Cementiris de Barcelona.

I que pretén la Carta aprovada i la seva posterior ratificació del 2010 amb la Declaració de Paysandú? Doncs posar en valor l’avui opac o ocult binomi Patrimoni-Memòria tal com insistia en exposar al principi d’aquest escrit. És a dir, conjuminar i harmonitzar patrimoni cultural “material” (arquitectura de necròpoli, art funerari, nínxols, tombes, panteons, sarcòfags, monuments,…) amb el patrimoni cultural “immaterial” (usos, costums, ritus, pràctiques, conductes…relacionades amb la mort), salvant la varietat cultural d’expressions i d’espais funeraris que han acompanyat el gènere humà des de temps llunyants en cada contrada i en diverses èpoques. Però, a més de preservar la diversitat cultural de Patrimoni i Memòria, també assumir-ne l’associació amb una bona gestió i un ús social i protecció correctes de present i de futur en els àmbits tant local com internacional.

De fet es tractà d’aplicar al camp específic de la ‘cultura de la Mort’, entesa com a unitat indestriable de Patrimoni i Memòria, tot el ric bagatge de principis i recomanacions ja explicitats, documentats, consagrats i en vigència pels organismes internacionals i multilaterals en altres àmbits més generalistes, com ara les cartes de Venècia (1964), Nairobi (1970), París (1978), Florència (1980) i Mèxic (1982), junt amb les darreres declaracions universals afegides per la UNESCO sobre diversitat cultural (2001) i patrimoni immaterial (2003).

En conseqüència, i pel que fa tant a conjunts i elements patrimonials arquitectònics i artístics, com a usos i costums funeraris de caire immaterial, la Carta de Morelia remarca i destaca posant-hi l’accent sobretot en aquells que millor caracteritzen una època o uns fets determinats per donar testimoniatge diferenciat d’uns atributs íntimament lligats als valors genuïns de la societat que els havia creat, bé sigui per la simbologia identitària que els defineix i acompanya o bé per la singular i notable dimensió ritual, expressiva o estètica. Sense oblidar, d’altra banda, la variada problemàtica aparellada als deterioraments pel transcurs inexorable del temps i la manca de manteniment, la capacitat insuficient davant d’una morbiditat sobtada en progressió infecciosa microbiana letal accelerada, catàstrofes d’origen natural, etc.; així com tampoc deixar de fomentar la participació activa ciutadana en el bon ús dels espais funeraris que s’incorporin a rutes culturals, projectes de dimensió pedagògica o programes turístics, generar instruments de gestió que n’assegurin la sostenibilitat econòmica i social de tot el sistema, etc.

Tot plegat em ve al cap arran del funest regal de Reis de la Paeria a través del BOP del passat dimecres 3 de gener d’enguany, on es fa públic el decret d’alcaldia de ruïna de les parets de nínxols A, B, F i G del departament funerari de Santa Cecília, després d’un llarg i trist calvari durant no menys de deu mesos d’al·legacions personals i col·lectives, dictàmens pericials, articles de premsa, moció transaccional aprovada en Ple municipal de 26/05/2017 i, fins i tot, lliurament d’un dictamen pericial tècnic i contradictori acompanyat d’un Dossier exhaustiu de 85 pàgines lliurat a la Paeria, grups polítics del cartipàs municipal i també al Consell Municipal de Patrimoni de Lleida per a la convocada sessió de 20/07/2017, finalment ajornada al dia 13 de setembre, que va cloure’s, com no podia ser d’altre manera (ara sovint ho diuen així), i cito literalment l’ambigu text del decret quan s’hi refereix: ‘donant conformitat al projecte municipal que preveu la restauració dels espais singulars que doten d’identitat al departament (façanes, arcades, elements comuns i jardins que conformen el conjunt monumental)’.

I dic llenguatge confús i ambigu perquè em recorda el de l’única font informativa que vam tenir de la cloenda de la meritada sessió del Consell Municipal de Patrimoni, és a dir, les notes de premsa en comptagotes: que si ruïna tècnica només de caixes funeràries; que si conservació global; que si reconstrucció; que si rehabilitació de manera global; que si mantenint l’estètica original, o el disseny, o l’estructura actual; etc. Tot plegat un parany de música celestial en que no saps què s’hi amaga en el rerefons, per bé que hom intueix que s’hi mou un tacticisme polític infeudat per interessos altres que els merament culturals. A banda que com a plataforma cívica opositora, que a més n’ha fet algunes aportacions força dignes de consideració aplegades en l’esmentat Dossier, algunes de substancials com haver despertat l’interès patrimonial suscitat per les galeries porticades del pavelló de Santa Cecília de l’autoria del fins llavors desconegut i ara desvelat mestre d’obres Ramon Portusach i Barrató, titulat arquitecte un any abans que Gaudí, cap de vies i obres de la companyia ferroviària del Nord i arquitecte municipal modernista de Lleida, crec que com a plataforma cíutadana érem prou creditors d’un capteniment més acostat i obert, enlloc d’un vergonyant silenci hermètic, de cofurna o espai morbosament tancat, sense donar opció no a debat (si és qui n’hi va haver) sinó simplement a ésser admesos en audiència com a oïdors en la convocada sessió del Consell Municipal de Patrimoni, i no passem per alt el total oblit i negació d’una ulterior i final comunicació detallada i personal de l’acord pres adreçada al bàndol diguem-ne que opositor.

Haver perdut, doncs, l’amable i necessària reciprocitat o bilateralitat en el discurs i renunciar a exercitar el millor de la condició humana envers al pròxim, m’entristeix pregonament pel boicot implícit que suposa a la Memòria i el Patrimoni en dissociar-los per no voler convertir el dol, és a dir, els sòlids nínxols de volta catalana o maó de pla, també en patrimoni a la fi de perpetuar-ne la memòria rigorosa i sense unió, tal com van conservar-la en el cementiri del Poble Nou de Barcelona i en l’emblemàtic pavelló dels Pòrtics del General de València. Perquè aquesta era, si més no, la voluntat del propi arquitecte Portusach quan va construir de forma unívoca i tot alhora galeria porxada i nínxols, és a dir, Patrimoni i Memòria, com a metàfora de la frontera o llindar entre la vida i la mort. I jo no m’imagino una galeria del segle XIX amb pilastres i arcades de pedra calcària llavorada de gra fi homogeni i compacte de la partida lleidatana de l’Astor, i al costat mútuament adossat un nyap de bloc o mòdul de nínxols del segle XXI de reconstrucció, és a dir, nou de trinca, segurament amb una estructura de caixes o cel·les de formigó pretesat, però mantenint l’estètica original, aneu a saber com, si amb frontis d’arc rebaixat també prefabricat simulant una volta catalana, encastant-hi en la nova estructura de boca les làpides recuperades. Total, valor històric zero i res de res de retorn a l’esplendor original.

Bé, però si convé no descarto per un proper dia una dissecció aprofundida d’altres preocupants aspectes.

Santiago Suñol i Molina

No m'agradaM'agrada (+1, 1 vots)
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Opinió

La secció d'Hola Lleida on trobareu l'opinió de les personalitats, organitzacions i entitats més importants de Ponent.