Això va de valents i de covards

0

Sí. Va de valents i de covards. Durant molts anys vaig pensar que callar estava bé. Que no dir el que penses de vegades és bo. Que seguir la rutina era el que tocava. Que el món estava dissenyat així per a mi i per tant poca cosa hi podia fer.

Amb el pas dels anys -segurament per aquest neguit que encara ara no em deixa dormir quan alguna cosa intueixo que no va bé- he après que el que calles et mata. Es va acumulant al teu inconscient i t’atrapa en forma de tristesa, pena, nus a l’estomac… i et mata.

I un dia, cansada d’obeir, de seguir regles que em feien sentir malament, de fer el que els altres volien que fes, per la seva millora i la meva -segons deien- vaig fer clic i vaig decidir fer cas a la meva intuïció i de manera radical, en tots els àmbits de la meva vida. Tant personal com laboral.

Va ser com vaig anar descobrint persones. Descobrint que en l’àmbit personal cal ser valent. Els covards són aquells que sempre busquen mil excuses, per iniciar un nou projecte, els que desapareixen de la nit al dia en una relació de parella o davant un conflicte laboral, els que fan plans cada vegada que els veus i després no en materialitzen cap, els que volen créixer molt al teu costat i quan els preguntes què és creixement no tenen resposta. Però els millors -l’altre dia en parlàvem amb una amiga- són els que com a resposta a tots els problemes diuen: no sé el que vull. Vam esclatar a riure tot i que era per plorar. De tota manera, de vegades ho veus encara que no vulguis. Les persones que deixen una altra com si no importés, aquelles que utilitzen els silencis i es tornen invisibles, són persones amb poca autoestima, poc capaces d’enfrontar-se a veritables problemes , que mai trobaran la felicitat, que tenen massa por a fer passos petits o grans, no importa. Aquelles que demanen sinceritat i són incapaces de dir-te el que pensen. Després diuen: és per no fer-te mal. Com? El mal me’l fas al no dir-ho! Però no ho saben que són covards. Aquestes persones s’autoanomenen serioses, responsables. Això ni és seriositat ni es responsabilitat, per a mi. En el fons són persones que t’acaben decebent…

I els valents… oh! Els valents. També els he conegut. Aquells que en la primera cita et diuen: jo sóc així, m’agrada això, faig allò i les meves aspiracions personals segueixen per aquest camí. I tot seguint et pregunten: i tu, què esperes d’aquesta vida? Bravo! Aquestes són les persones que vull a la meva vida, al meu costat. Aquelles que siguin parella, amics o amigues tinguin 2 c.., que no els hi importi el que pensin els altres, que no estan fent mal a ningú, que tenen ideals pels que lluitar i no volen “créixer” amb tu. Volen fer coses i les fan amb tu, volen tornar a estudiar i compten amb tu per començar, volen una nova vida i que tu estiguis al seu costat, volen compartir tota, absolutament tota la seva essència amb tu i lluitar, arriscar, intentar-ho les vegades que faci falta perquè estan convençudes que sortirà bé. Ho volen i ho fan, donen la cara, són fidels -sobretot de pensament i de paraula- i diuen sempre la veritat amb una sinceritat brutal que et deixa amb la boca oberta. I t’atrapen, t’emocionen, t’il•lusionen, transformen aquella realitat rutinària en una aventura diària. Uf! Com les adoro a les persones valentes: treuen el millor de mi.

Bea Obis

No m'agradaM'agrada (+2, 2 vots)
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Bea Obis

Emprenedora cada dia, Bea Obis és formadora, escriptora i membre imprescindible de la vida associativa i empresarial a Lleida.