Maleïda intuïció

0

Crec que, sense adonar-me’n, encerto el que el futur em té preparat. Maleïda intuïció. En el meu últim article parlava de les persones malèvoles. I la vaig encertar de ple. Unes setmanes més tard vaig deixar marxar la persona que m’havia acompanyat en els últims mesos. De fet vaig obligar-la a decidir i vaig perdre. Ho havia escrit i no en vaig ser conscient fins que va passar. Maleïda intuïció. Sabia el risc que corria i malgrat això tos dos sabíem que no podíem continuar. Les raons són individuals i diverses. Per desgràcia la vaig clavar en el meu darrer article.

Ara em perdré uns dies. Al costat d’una persona admirable, gran, jove, més madura que molts adults de la seva edat. I gaudirem de 5 dies només per a nosaltres, per a mi, per a ell. També m’acompanya el meu kit de supervivència: un bon llibre i el material necessari per sortir a caminar o córrer cada dia. I sobretot m’acompanya la meva consciència. Segura d’haver fet el que havia de fer encara que, d’entrada, em dolgui una mica (és el que té l’etapa del desamor, oi?)

De fet, decisions com aquesta també serveixen per recordar qui tens de manera incondicional. L’equip del nostre campament base, sempre fidel, sempre present, sempre pendent, sempre, sempre. Fins i tot crec que el meu pare m’observa des d’allà on sigui i amb la seva mirada em consola, compateix la decisió i la beneeix. Gràcies, pare!

I també tinc la sort de tenir un amic incondicional. Aquell que, segurament guiat per una estranya força natural, truca el dia de la decisió. Per saber com estic, com va la meva vida, els meus fills, la feina… De tant en tant tinc notícies seves. Però aquell dia també la va clavar ell. Suposo que ens coneixem força bé. I malgrat no fer-ho tan sovint com voldríem ens trobem per fer cafès, xerrem, riem, buidem les nostres ànimes i ens carreguem de noves energies positives per seguir amb les nostres vides. Cadascú la seva.

I aquell dia quan va sentir la meva veu va intuir que no tot estava en ordre. Em va dir: – Vinc a buscar-te i ens perdem unes hores. Crec que era la millor trucada que rebia en uns dies. Li vaig dir que si. Ell sempre escolta, en silenci, sense jutjar, ni que li preguntis. Entén perfectament quan necessito riure, plorar, cridar, consensuar…. Em coneix tant! I la meva sorpresa va ser quan apareix amb una ampolla de cava i uns bombons de xocolata negra.! Uau !! Sóc una privilegiada malgrat tot. I si, ens vàrem perdre. Va aconseguir que buidés la meva ànima una vegada més. Em va arrancar quatre somriures, ens vàrem acabar el cava i la xocolata. Per unes hores res havia canviat. Tornàvem als vells temps de complicitat, d’escolta quan teníem problemes, de compartir experiències. I cap a casa. Alliberada. Ningú ens prendrà mai aquests moments i ho celebro cada dia de la meva vida. He de dir que a l’inrevés també ha passat alguna vegada. De fet no controlem quan em necessita ell o quan el necessito jo. Sorgeix i no ens qüestionem res. Això és l’amistat, la complicitat i l’estima. Molt difícil d’aconseguir. Sobretot entre un home i una dona. Jo ho tinc. Mai hem traspassat la línia que potser estàveu imaginant. Cadascú té la seva pròpia vida. I la respectem moltíssim. Això és el millor que tenim i cap dels dos vol perdre.

Quan les històries d’amor (o que penseu que ho són) s’acaben, no oblideu als vostres amics. Cuideu-los. Si de veritat ho són, teniu una fortuna incalculable. Hi ha moments que has de passar sola, és cert. I també hi ha moments que has de deixar-te mimar i cuidar per aquests amics i amigues (compto amb les meves germanes i la meva mare en aquest grup). Són la meva força, el meu suport. No deixeu mai per ningú, que se us escapin. Van molt buscats.

Bea Obis

No m'agradaM'agrada (+1, 1 vots)
Loading...

Assessoria Vilardell

Sobre l’autor

Bea Obis

Emprenedora cada dia, Bea Obis és formadora, escriptora i membre imprescindible de la vida associativa i empresarial a Lleida.